Geolecte

En lingüística, un geolecte sinónim del sintagma "varietat regional" o territorial denota una varietat de llengua limitada a una determinada àrea geogràfica. [1][2][3][4][5] En la majoria d'idiomes com el francès, l'alemany, el romanès o l'hongarès, per tradició, a "varietat regional" generalment se l'anomena, ras i curt " dialecte".[6][2][3][4][5] També trobem com a sinònim de geolecte els termes "regiolecte", " topolecte" i el sintagma " varietat territorial",[7] En lingüística americana, s'utilitza el terme " dialecte per a qualsevol varietat regional o social [8][3] i per tant s¡empra el sintagma "dialecte regional".

Característiques d'una varietat regional

Una varietat regional es caracteritza per trets fonètics, lèxics, fraseològics, morfològics i sintàctics que la diferencien d'altres varietats regionals i de la varietat estàndard de la llengua, si té aquesta varietat, però aquests tipus de trets no es refereixen tots a la mateixa mesura. Les diferències més grans es troben en els dominis fonètic, lèxic i fraseològic, i les menys en el domini de la sintaxi.[9][10][11][12]

Geografia lingüística

Espacialment hi ha varietats regionals que formen una cadena, formen part d'un continu dialectal geogràfic, per exemple el geolecte llombard de l'italià, el gascó de l'occità, l'aragonès del castellà, etc. Alguns trets els relacionen amb varietats veïnes, d'altres els separen. Des d'aquest punt de vista, altres varietats regionals es parlen en territoris discontinus. Tal és, per exemple, el dialecte dels Csángós de Moldàvia en relació amb altres dialectes hongaresos, o el que la majoria dels lingüistes romanesos anomenen dialectes del romanès: daco-romanès, aromanès, meglenoromanès i istroromanès.[13] Així són també els geolectes del fulani, llengua parlada a disset països de l'Àfrica occidental, a la franja de sabana al sud del Sàhara, des de Mauritània i el Senegal fins al Txad. Comprèn quinze àrees dialectals principals separades per zones on es parlen centenars d'altres llengües.[14]

En principi, les varietats regionals d'una mateixa llengua es caracteritzen per una intel·ligibilitat mútua almenys parcial,[15] però el grau d'intel·ligibilitat entre dues varietats disminueix, en el cas d'un continu dialectal, a mesura que augmenta el nombre de varietats que hi ha entre elles.[16]

Entre les varietats veïnes no hi ha límits clars. Els lingüistes que s'ocupen de la geografia lingüística dibuixen línies als mapes que delimiten l'àrea de determinades característiques lingüístiques registrades durant les enquestes dialectals. Aquestes línies s'anomenen amb un terme general isoglosses que, depenent de l'aspecte en qüestió de la llengua, són isòfones, isolexes, isomorfes o isòsemes.[17] Algunes isoglosses coincideixen, altres no, alguns traços s'estenen fins a un punt, d'altres van més enllà, però totes formen feixos que representen una zona de pas entre varietats veïnes.[18][19][20]

Referències

  1. Dubois 2002, p. 143–144.
  2. 2,0 2,1 Bussmann 1998, p. 307.
  3. 3,0 3,1 3,2 Bidu-Vrănceanu 1997, p. 162.
  4. 4,0 4,1 Constantinescu-Dobridor 1998, article dialect.
  5. 5,0 5,1 Kálmán et Trón 2007, p. 34-35.
  6. Dubois 2002, p. 143-144.
  7. Moreau 1997, p. 124.
  8. Crystal 2008, p. 142–143.
  9. Constantinescu-Dobridor 1998, article dialect.
  10. Yartseva 1990, article Диале́кт (Dialecte).
  11. Kiss 2006, p. 359-360.
  12. Crystal 2008, p. 142–143.
  13. Constantinescu-Dobridor 1998, article dialect.
  14. Eifring et Theil 2005, chap. 7, p. 4-7.
  15. Bussmann 1998, p. 307.
  16. Eifring et Theil 2005, chap. 7, p. 4-7.
  17. Isoglosses concernant les sens différents de mêmes mots.
  18. Dubois 2002, p. 194.
  19. Bidu-Vrănceanu 1997, p. 262.
  20. Crystal 2008, p. 255.

Bibliografia

  • (romanès) Bidu-Vrănceanu, Angela et al., Dicționar general de științe. Științe ale limbii [« Dictionnaire général des sciences. Sciences de la langue »], Bucarest, Editura științifică, 1997 ISBN 973-440229-3 (consulté le 3 octobre 2019)
  • (romanès) Brâncuș, Grigore, Introducere în istoria limbii române I, [« Introduction à l’histoire de la langue roumaine »], 2de édition, Bucarest, Editura Fundației România de Mâine, 2005, ISBN 973-725-219-5 (consulté le 3 octobre 2019)
  • (anglès) Bussmann, Hadumod (dir.), Dictionary of Language and Linguistics [« Dictionnaire de la langue et de la linguistique »], Londres – New York, Routledge, 1998 ISBN 0-203-98005-0 (consulté le 3 octobre 2019)
  • Cerquiglini, Bernard, Les langues de la France. Rapport au Ministre de l’Éducation Nationale, de la Recherche et de la Technologie, et à la Ministre de la Culture et de la Communication, avril 1999 (consulté le 3 octobre 2019)
  • (romanès) Constantinescu-Dobridor, Gheorghe, Dicționar de termeni lingvistici [« Dictionnaire de termes linguistiques »], Bucarest, Teora, 1998 ; en ligne : Dexonline (DTL) (consulté le 3 octobre 2019)
  • (anglès) Crystal, David, A Dictionary of Linguistics and Phonetics [« Dictionnaire de linguistique et de phonétique »], 4e édition, Blackwell Publishing, 2008 ISBN 978-1-4051-5296-9 (consulté le 3 octobre 2019)
  • Dubois, Jean et al., Dictionnaire de linguistique, Paris, Larousse-Bordas/VUEF, 2002
  • (anglès) Eifring, Halvor et Theil, Rolf, Linguistics for Students of Asian and African Languages [« Linguistique pour les étudiants en langues asiatiques et africaines »], Université d’Oslo, 2005 (consulté le 3 octobre 2019)
  • (hongarès) Gerstner, Károly, « 16. fejezet – A magyar nyelv szókészlete » [« Chapitre 16 – Lexique de la langue hongroise »], Kiefer, Ferenc (dir.), Magyar nyelv [« Langue hongroise »], Budapest, Akadémiai Kiadó, 2006 ISBN 963-05-8324-0 ; en ligne : A magyar nyelv, Digitális Tankönyvtár, PDF à décharger, p. 306-334 (consulté le 3 octobre 2019)
  • (hongarès) Kálmán, László et Trón, Viktor, Bevezetés a nyelvtudományba Arxivat 2023-06-05 a Wayback Machine. [« Introduction à la linguistique »], 2de édition, augmentée, Budapest, Tinta, 2007 ISBN 978-963-7094-65-1 (consulté le 3 octobre 2019)
  • (hongarès) Kálmánné Bors, Irén et A. Jászó, Anna, « Az egyszerű mondat » [« La phrase simple »], A. Jászó, Anna (dir.), A magyar nyelv könyve [« Le livre de la langue hongroise »], 8e édition, Budapest, Trezor, 2007 ISBN 978-963-8144-19-5, p. 345-436 (consulté le 3 octobre 2019)
  • (hongarès) Király, Lajos, « A mai magyar nyelvjárások » [« Les dialectes hongrois d’aujourd’hui »], A. Jászó, Anna (dir.), A magyar nyelv könyve [« Le livre de la langue hongroise »], 8eédition, Budapest, Trezor, 2007 ISBN 978-963-8144-19-5, p. 641-686 (consulté le 3 octobre 2019)
  • (hongarès) Kiss, Jenő, « 18. fejezet – Nyelvjárások, regionális nyelvváltozatok » [« Chapitre 18 – Dialectes, variétés de langue régionales »], Kiefer, Ferenc (dir.), Magyar nyelv, [« La langue hongroise »], Budapest, Akadémiai Kiadó, 2006 ISBN 963-05-8324-0, p. 54-79 ; en ligne : A magyar nyelv, Digitális Tankönyvtár (Bibliothèque didactique numérique), PDF à télécharger, p. 358-379 (consulté le 3 octobre 2019)
  • Moreau, Marie-Louise (dir.), Sociologie. Les concepts de base, 2e édition, Hayen, Mardaga, 1997, ISBN 2-87009-664-X (consulté le 3 octobre 2019)
  • Thibault, André, Francophonie et variété des français, cours universitaire, Université Paris-Sorbonne (Paris IV), 2014 (consulté le 3 octobre 2019)
  • (rus) Yartseva, V. N. (dir.), Лингвистический энциклопедический словарь [« Dictionnaire encyclopédique de linguistique »], Moscou, Sovietskaïa Entsiklopedia, 1990 (consulté le 3 octobre 2019)

Enllaços externs

  • Enclavaments lingüístics i comunitats locals :: el català a Sardenya, al Carxe i entre els gitanos catalans. Institut dÉstudis Catalans, 2014 (Biblioteca Càtedra UNESCO). ISBN 978-84-9965-211-5.