Llengua falisca
  | |
| Tipus | llengua morta i llengua antiga |
|---|---|
| Ús | |
| Parlants nadius | 0 |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües latinofalisques | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | alfabet etrusc, Faliscan alphabet (en)  i alfabet llatí |
| Codis | |
| ISO 639-3 | xfa |
| Glottolog | fali1291 |
| IETF | xfa |
El falisc era la llengua parlada pels faliscs, una població itàlica que habitava la Tuscia meridional.
Ens han arribat un centenar d'inscripcions, que daten del segle VII al II a.C. i que estan escrites en un alfabet, a vegades destre i a vegades esquerrà, molt semblant a l'alfabet llatí. El signe més característic és la 'F' que té una forma típica, com una fletxa en alt.
Descripció
Com a exemple del falisc poden ser esmentades les paraules escrites sobre la vora d'una imatge sobre una pàtera, en les quals la genuïnitat és establerta a partir del fet que han estat escrites abans que fos aplicat l'esmalt: «foied vino pipafo, cra carefo», és a dir en llatí «hodie vinum bibam, cras carebo» ("Avui beuré vi, demà mancaré").[1]
Això ens mostra algunes de les característiques fonètiques del falisc, com és ara:
- El canvi de la medial 'f' que en llatí s'és mantinguda en 'b'.
- La palatalització de la 'd' + iod ('i' consonàntica) en un so denotat tan sols per la 'i-' (el so central de foied, de fo-died);
- La caiguda de la 's' final, quan és anterior a alguns sons (cra davant al llatí cras);
Altres característiques, que apareixen en altres bandes, són:
- El manteniment de la labiovelar (falisc cuando = llatí quando; respecte a l'umbre pan(n~u);)
Per a altres aspectes cal veure Conway, i V. Pisani: el primer especialment a les pàgines 384-385, on es discuteix la relació dels noms faliscs, i faleris, amb l'heroi local Halaesus (per exemple Ovidi, Fasti, IV 73) i on hi ha motiu de pensar que el canvi de la inicial 'f' (d'una original 'bh' o 'dh') en una inicial 'h' hagi estat un tret genuí del dialecte dels faliscs.
Sembla probable que el falisc s'hagi mantingut, encara que gradualment impregnat del llatí, fins almenys el 150 a.C.
A més de les troballes fetes a les tombes, que pertanyen principalment al període de la dominació etrusca i que donen una àmplia evidència de prosperitat material i de refinament, les primeres capes mostren restes més primitives que daten de l'època itàlica. Moltes inscripcions consisteixen principalment en noms propis, i poden ser considerades com etrusques en lloc de falisques i per això no s'han considerat en l'anàlisi del falisc que acabem de fer. Potser cal esmentar que hi havia una ciutat, Feronia, a Sardenya, probablement anomenada així pels colons faliscs a partir del nom de la seva deessa, que s'ha conservat en una inscripció votiva que es va trobar a Santa Maria in Falleri, una església situada a l'interior del jaciment arqueològic Falerii Novi.
El Museu Nacional Etrusc de Vila Giulia, a Roma, conserva molts atuells faliscs. D'altres es troben al Museu nacional de l'Agro Falisco de Civita Castellana
Notes
- ↑ Vittore Pisani: Le lingue ... 150, p. 346
Bibliografia
- Gabriella Giacomelli, Le lingua falisca, Olschki, Firenze, 1963
- Vittore Pisani, Le lingue dell'Italia antica oltre il Latino, Rosenberg & Sellier, Torí, 1964 ISBN 8870110249
