Setge de Lilibèon

Infotaula de conflicte militarSetge de Lilibèon
Primera Guerra Púnica Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Tipussetge Modifica el valor a Wikidata
Data250 aC Modifica el valor a Wikidata
Coordenades37° 48′ 10″ N, 12° 25′ 45″ E / 37.8028°N,12.4292°E / 37.8028; 12.4292
LlocLilibèon Modifica el valor a Wikidata

El setge de Lilibèon (250-241 aC) va ser una batalla de la Primera Guerra Púnica que va enfrontar a un exèrcit consular romà dirigit per Gai Atili Règul Serrà i Luci Manli Vulsó Llong contra un exèrcit cartaginès sota el comandament del general Himilcó. La batalla va donar lloc a una retirada romana del lloc després de la destrucció de la seva flota a batalla de Drèpana.

Desenvolupament

Animats per la seva victòria a Panorm, un gran exèrcit comandat pels cònsols de l'any, Publi Claudi Pulcre i Luci Juni Pul·lus, es va moure contra Lilibèon, la principal base cartaginesa a Sicília. Els romans varen assetjar la ciutat, i la seva flota de 200 vaixells, reconstruïda feia poc, va blocar el port.[1] La defensa de la ciutat anà a càrrec d'Himilcó, i el seu subcomandant Hanníbal, fill d'Hanníbal Giscó.

Al començament del blocatge, els cartaginesos enviaren cinquanta quinquerems, comandats per Hanníbal, company d'Adhèrbal, davant les illes Eguses, que es troben a 15-40 km a l'oest de Sicília. Quan va haver-hi un fort vent de l'oest, van navegar cap a Lilibèon abans que els romans tinguessin temps de reaccionar, i van desembarcar reforços i una gran quantitat de subministraments. Gràcies al fet que van sortir de nit, van poder evadir-los i rescatar la cavalleria cartaginesa.[2][3] Els romans van segellar l'accés terrestre a Lilibèon amb campaments i murs de terra i fusta, encara que també van fer repetits assajos de blocar l'entrada del port amb una forta barricada de fusta que, a causa de les condicions de la mar, no van reeixir.[4] La guarnició cartaginesa es va mantenir proveïda per corredors de blocatge, quinquerems lleugers i maniobrables amb tripulacions altament capacitats i pràctics experimentats.[5] Entre d'altres, es destacà el comandant Hanníbal el Rodi, que fou finalment capturat pels romans.

Després de nou anys de setge i de les derrotes a Drèpana i Fínties (249 aC), els romans alçaren el setge. Posteriorment, però, la victòria romana a les illes Eguses forçà els cartaginesos a signar el Tractat de Lutaci, pel qual els cartaginesos abandonaven les seves aspiracions sobre Sicília.

Referències

  1. ↑ Miles, 2010, p. 190.
  2. ↑ Goldsworthy, 2006, p. 117.
  3. ↑ Bagnall, 1999, p. 85.
  4. ↑ Bagnall, 1999, p. 84-86.
  5. ↑ Goldsworthy, 2006, p. 117-118.

Bibliografia

Fonts primàries

  • Polibi. The Histories. Traducció: W. R. Paton. Harvard University Press, 1922-1927 (The Loeb Classical Library). 
  • Diodor de Sicília. The Library of History. Traducció: C. H. Oldfather. Harvard University Press (The Loeb Classical Library). 

Fonts secundàries

  • Bagnall, N. The Punic Wars: Rome, Carthage and the Struggle for the Mediterranean. Pimlico, 1999. ISBN 978-0-7126-6608-4. 
  • Freeman. The History of Sicily. Oxford University Press, 1894. 
  • Goldsworthy, A. The Fall of Carthage: The Punic Wars 265-146 BC. Phoenix, 2006. ISBN 978-0-304-36642-2. 
  • Miles, R. Carthage Must be Destroyed. Allen Lane, 2010. ISBN 9780713997934. 
  • Morrison, J. S. Greek and Roman Oared Warships, 399-30 B.C.. Oxbow Books, 1996. 
  • Walbank, F. W. A Historical Commentary on Polybius. Oxford University Press, 1957.